Tornar

Vivències

Sion Biurrun, Periodista

ELS INICIS

Jo vaig estudiar periodisme a la Universitat de Navarra, tot i que la meva intenció quan vaig acabar els estudis a Girona era anar a l'Institut del Teatre a Barcelona perquè en aquell moment volia ser actriu. Els meus pares varen creure més oportú, donades les meves aptituds i preferències, aconsellar-me fer la carrera de periodisme, i em varen proposar anar a Pamplona. De fet, el meu pare és navarrès i per tant una de les motivacions per anar allà era conèixer més a fons la terra d'on ell va venir amb només 14 anys a la recerca d'un futur millor. Reconec que va ser una molt bona proposta i els l’agraeixo perquè realment crec que tinc la sort de fer el que més m'agrada.

Vaig marxar a estudiar la carrera lluny del meu entorn i de les meves amistats, però no em feia cap mandra perquè des dels 14 anys ja havia passat alguns estius a l'estranger per aprendre anglès. Només em va costar adaptar-me al clima, molt plujós i poc assoleiat durant l'hivern. Els cinc anys a Pamplona m'han portat, entre moltes altres coses, amistats que encara mantinc. He conegut persones excepcionals. És el cas d'en Marc, en Marc Marginedas, corresponsal de "El Periódico" i que des del 4 de setembre està segrestat a Síria, on hi ha anat per explicar-nos, com fa sempre, el què està passant, vist i viscut en primera persona. Desitjo poder abraçar- lo molt aviat.

LA MEVA ENTRADA A TV3

Però tornem a Pamplona. Pocs dies abans d'acabar els exàmens finals de carrera, i una mica per casualitat, va caure en mans d'en Josep Noguer, responsable d'Intervideo, la productora que treballava per Tv3 a Girona en aquells moments, el meu currículum. Just els faltava una noia i per això em va fer la proposta de començar a treballar a partir del juny, un dia després que fes l'última assignatura per ser llicenciada. Em donaven l'oportunitat de treballar en el món de la televisió, un somni que veia llunyà, però que ara picava a la meva porta. Vaig acceptar i així va començar la meva trajectòria dins aquest món on ja porto 23 anys.

SÓC UNA ENAMORADA DEL PERIODISME

Són moltes les històries, moltíssims els reportatges o notícies que he tingut oportunitat d'explicar, i al llarg d'aquest camí he pogut conèixer gent increïble, única i fantàstica. En alguns casos han passat de ser persones que aporten informació a la feina, protagonistes d'un reportatge o companys de professió a veritables amistats. Fins i tot, dins aquest món vaig conèixer al pare de la meva filla, company professional i sentimental durant molts anys i encara ara un molt bon amic, en Xavier Oller, de qui vaig aprendre, per exemple, a observar com treballaven les formigues després d'un incendi per reforestar el terreny cremat, o amb qui vàrem estar al peu del foc a l'incendi de Maçanet entre moltes altres notícies. De totes les experiències que he cobert em queda un record, però algunes m'han marcat de manera especial, com l'accident on van perdre la vida 11 homes que venien del Marroc amagats a la càrrega d'un camió que transportava ampolletes de vidre, i que conduïa un home que anava begut que va perdre el control del vehicle en una corba a Capmany al 1997. Només cinc homes varen sobreviure. Era l'evidència que es feien servir els camions com a pasteres a la carretera per fer creuar fronteres a persones que fugien del seu país per buscar, com va fer el meu pare, un futur millor. Traficants de persones que cobraven per fer arribar fins a Itàlia a magrebins que feien un veritable periple.

ELS "MEUS" DOCUMENTALS A L PROGRAMA 30 MINUTS

Arran d'aquest fet, vaig poder fer un "30 minuts" que varen anomenar "El Viaje", ja que així és com anomenen al trajecte des de casa seva fins a Europa. Això em va permetre anar al país d'origen dels supervivents i víctimes de l'accident. Vàrem conèixer les famílies que havien perdut els seus fills, i sobretot vaig entendre perquè molts renunciaven a una vida molt digna per portar una vida de mínims, només per fer arribar diners als seus familiars. El Marroc que jo vaig conèixer era un país ple de contrastos, i amb un gran potencial, però els joves tenien poques possibilitats de progrés i aquest era el factor determinant per fer que arrisquessin fins i tot la seva vida, tot en un intent de millorar. Una experiència que a més vaig poder compartir amb el que llavors era company de delegació, Ramon Larumbe, i també amb el que considero un mestre dels documentals, en Carles Bosch, que em va ensenyar moltíssimes coses i em va fer créixer com a persona però sobretot com a professional. També la prostitució a les carreteres i locals nocturns han estat matèria d'informacions que he cobert a les comarques gironines al llarg d'aquests anys. Això em va portar a tractar amb moltes noies que es dedicaven a aquesta activitat. És per això que vaig voler saber si, tal com deien algunes veus, la majoria ho feien perquè volien. Va ser quan em vaig plantejar fer un altre 30 minuts dedicat a la prostitució. Durant els mesos que vaig treballar per fer aquest reportatge, vaig poder anar al país on les xarxes de tràfic de persones capten a les noies i en molts casos, enganyades, arriben a Catalunya, on es veuen obligades a prostituir-se sota l'amenaça de fer mal a les seves famílies. Vàrem poder parlar amb alguna de les víctimes que gràcies a una associació podien refugiar-se en una casa d'acollida mentre intentaven curar les ferides que deixaran per sempre una cicatriu inesborrable. La meva sorpresa va ser constatar que la majoria ho fan obligades, de vegades pels seus xicots i molt poques ho fan per voluntat pròpia. "El preu de la prostitució" volia ser una radiografia de la situació i de la poca voluntat política, i que de fet encara és vigent, de regular una activitat que mou milions d'euros en negre, 18 mil milions a l'any. Una activitat que trafica i manipula vides humanes que queden marcades per sempre i que en alguns casos els costa la seva pròpia vida. Després de 23 anys el balanç és molt positiu. Ha tocat cobrir nevades, pluges, temporals de mar, focs imparables com l'últim que vaig cobrir a la Jonquera. Però també he fet successos, assassinats, homicidis i judicis mediàtics. Històries de persones que ho han perdut tot, lluites contra injustícies, els desnonaments que primer eren casos aïllats i ara s'han convertit, lamentablement, en el pa de cada dia.

I ARA, CORRESPONSAL A LA CATALUNYA NORD

Ara però, tanco una etapa i en començo una de nova des del setembre: corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. Acompanyada d'en Kilian Soler, a qui conec i hem compartit feina des de l'inici, afrontem a partir d'ara aquest nou territori i el ja conegut i més que trepitjat Alt Empordà. Ho fem amb moltes ganes perquè en certa manera és com començar de nou. Tenim l'experiència de més de vint anys i la mateixa il·lusió i empenta del primer dia. Les decisions ens porten de vegades a camins ben diferents del que pensàvem, però que són camins que val la pena explorar i que ens donen ocasió de viure situacions que mai haguéssim imaginat.

Tornar