Tornar

Vivències

Laura Gonzalo, Pintora

LAURA GONZALO, PINTORA

Ser artista ha estat sempre al meu interior. No es tracta tan sols d’una forma de viure i de sentir, sinó que també és una forma de SER. Tinc el privilegi de ser filla de Palafrugell, terra d’artistes; créixer envoltada dels verds intensos dels nostres pins i els blaus profunds de les nostres cales encisadores no pot desembocar sinó en un amor profund per la meva terra, pels seus colors i per la seva gent. Viure entre colors, línies, formes i textures es va convertir per mi ja de ben petita en una necessitat, quelcom imprescindible que amb els anys ha anat creixent fins a esdevenir una part essencial de la meva vida. No era difícil entretenir a aquella nena moguda i entremaliada que era, tan sols calien alguns papers i quatre llapis... recordo amb gran afecte el dia que els meus pares em van regalar el meu primer cavallet, va ser el moment en què ja no va haver-hi marxa enrere: volia ser pintora!

VOLIA SER PINTORA DES DE BEN PETITA

Amb 14 anys, vaig rebre les meves primeres classes de pintura de la mà d’en Josep Puig, un gran artista palafrugellenc de qui he après molt, per no dir pràcticament tot. En J.Puig ha estat per mi molt més que un mestre, ell m’ha aportat una visió diferent del dibuix i de la pintura, i del seu significat. No tinc tan sols una gran admiració i respecte per ell i per la seva trajectòria, sinó que també li guardo una gran estima. La senzillesa i a la vegada la força dels seus traços, i la facilitat amb la que representa la més quotidiana de les escenes amb tan sols quatre línies el fa únic. Gràcies a ell (o per culpa d’ell, segons com ens ho mirem!) tinc aquesta passió per la pintura. Vaig participar en alguns concursos, i fins i tot vaig arribar a guanyar-ne un parell. Vaig començar a participar en exposicions col·lectives cap als 17 anys aproximadament, i va resultar una experiència molt gratificant. Malgrat que sempre he estat una persona força autodidacta, probablement pel meu caràcter més aviat independent, mai he deixat de cercar l’aprenentatge allà on veiés l’ocasió. Vaig ser alumne de l’escola d’arts aplicades i oficis artístics d’Olot, època de la meva vida que recordo amb molt afecte i d’on vaig treure grans amics que encara avui dia formen part de la meva vida. Vaig deixar aquests estudis per marxar a viure a Bèlgica, on no vaig deixar mai quiets els meus llapis i carbonets. El clima fred i el cel gris d’aquell país em feien tenir encara més present la meva estimada Calella de Palafrugell, i enyorava l’olor del mar i els colors vius que sempre havien estat el combustible dels meus pinzells. Després d’una llarga temporada allà, vaig decidir tornar a Palafrugell, on m’hi vaig establir durant uns quants anys. Combinava el treball amb la pintura i amb tallers, monogràfics i cursets aquí i allà (l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, l’Escola Municipal d’art de Girona).

MOLT VIATGERA

Durant aquesta etapa vaig viatjar força; un dels viatges més productius va ser el que vaig fer a Londres. M’hi vaig quedar un mes i mig, i vaig passar moltíssimes hores a la National Gallery, impregnant-me dels colors i pinzellades de Van Gogh, escrivint, prenent notes i apunts i admirant tantíssimes obres d’art que em resultaven emocionants i meravelloses. L’any 2005 vaig decidir marxar novament a viure fora, aquest cop cap al sud, a Sevilla, on vaig quedar-m’hi durant 3 anys. El primer any en aquella ciutat vaig dedicar-lo en exclusiva a la pintura, cosa que em va permetre crear una extensa obra plena de color i de força, sobretot a la tornada d’un viatge que vaig fer a Cuba. Durant un mes i mig vaig voltar amb la motxilla a l’esquena per aquest país, a l’aventura; és la millor manera de conèixer un lloc, barrejant-se amb la seva gent, gaudint dels seus costums i adaptant-se a les dificultats que ells viuen dia a dia; allà em va tocar viure l’huracà Dennis, i el que és pitjor: el devastador paisatge posterior, l’absència d’electricitat i d’aliments i la precària situació en la que es veu el poble després d’un succés així. Són la suma d’aquestes experiències (viatges i coneixences) les que han anat oferint-me la visió de la vida que tinc avui dia, i que espero poder continuar enriquint de mica en mica.

TORNAR A LA COSTA BRAVA

Al 2008 vaig tornar a Palafrugell i la vida em va canviar novament: vaig ser mare. La meva filla es diu Ona, ara té 6 anys, i  és la meva petita artista. Des de ben petita m’ha vist pinzells en mà, i aviat va sumar-se a l’amor per la pintura fent les seves primeres petites creacions. Adoro poder compartir-ho amb ella, és una nena molt creativa i intuïtiva, i resulta tremendament divertit pintar juntes; s’aprèn tant mirant el món a través dels seus ulls... Després d’anys voltant, aquí i allà, he acabat finalment a Palafrugell, i no és casualitat, la terra em crida i la meva estimada Calella de Palafrugell és un dels racons més bonics de la Costa Brava, com no acabar una i una altra vegada tornant-hi? Tan sols cal pensar, per exemple, en J.M. Serrat, que es va inspirar en el nostre poble a l’estiu del 71 per composar la seva cançó “Mediterráneo”, o en l’il·lustre Josep Pla, que definia a la gent d’aquí com a molt autèntica, ells amb les seves lletres, jo amb la meva pintura, altres amb les seves fotografies o escultures... no tinc cap dubte que la nostra terra té quelcom que fa que hagi estat i continuï sent font d’inspiració per a tantíssims artistes. Deu ser per aquest motiu que el poble va creixent culturalment parlant i l’ajuntament, cada cop més, estén la mà a les noves promeses, apostant per la cultura i per l’art, un món difícil on fers’hi un lloc sobretot perquè és un sector dels més afectats per la crisi global i on resulta imprescindible una mà amiga, però l’amor per l’art no coneix límits i abandonar mai ha estat una opció. Cal protegir l’art i els nostres artistes, fent prosperar així la nostra cultura.

LA FAMÍLIA : UN PILAR!

Si hi ha algú que ha cregut en mi incondicionalment i m’ha ajudat sempre, aquesta persona és la meva germana Sílvia. Creu en mi i en la meva pintura més que jo mateixa! És el meu Théo Van Gogh, la meva Médici; tenir-la em fa sentir molt afortunada i estimada. Diuen les males llengües que els artistes som gent un mica difícil, llunàtics i enrevessats, i per aquest motiu encara valoro més la seva paciència i la seva perseverança envers meu. La família és un pilar molt important per mi, i mai podré estar prou agraïda no tan sols a la meva germana sinó també als meus pares pel recolzament rebut. Sóc una persona que necessita a més de viure sentir-se viva, i és això el que després transmeto en les meves pintures. La rutina i el conformisme no tenen cabuda en la meva definició de vida, i encara que això no sempre va lligat precisament a una vida fàcil, em sento orgullosa de ser com sóc, de sentir com ho faig, d’estimar incondicionalment tant a la vida com a la gent que trobo al meu camí , als que estan de pas i als que es queden; feliç de sentir passió per l’art i orgullosa de la terra que m’ha vist créixer i em regala cada dia els ulls amb colors que m’inspiren i m’emocionen.

UN XIC TOCADA PER LA TRAMUNTANA...

El darrer any i mig l’he dedicat a treballar en una sèrie d’obres que podreu veure exposades pròximament. El fil conductor d’aquestes obres és per una banda el color i per altra la temàtica: la dona. Es tracta d’una reflexió sobre la càrrega que suporta la dona actual degut a la pressió social, una lluita entre allò correcte i allò inadequat que lliurem mentre fem camí a la recerca de la nostra realització individual. És una crida al respecte i al dret de viure la feminitat lliurement, són maneres de pensar i de sentir d’una empordanesa un xic tocada per la tramuntana...

Tornar