Tornar

Vivències

Gisela Herce, periodista

Sempre he volgut ser periodista

Des de ben petita tenia clara la meva vocació. Sempre he volgut ser periodista. Així doncs, vaig decidir estudiar la llicenciatura en una de les universitats que estaven al alça en aquell moment. Modernitat, material innovador, professionals en el món de la comunicació i pocs alumnes. Vaig deixar la meva estimada Santa Cristina d’Aro per viure aquesta experiència universitària a Vic. Abans d’acabar la carrera, havia realitzat diferents pràctiques professionals en premsa i ràdio a Girona, així com també col·laborava puntualment en diverses revistes a Barcelona i realitzava diferents treballs de muntatge digital. Un dels projectes destacables que vaig desenvolupar, va ser la creació d’una revista especialitzada en música. Aquesta experiència em va proporcionar grans satisfaccions, a més d’unes eines tècniques i creatives que ara he retrobat i m’han facilitat poder formar part d’un nou projecte del mateix caire a Dublín.

Finalitzada la carrera i amb el títol a la mà, va començar la meva aventura per trobar feina i la constatació de la gran dificultat de trobar un lloc de treball en aquest àmbit. Degut a la crisi general moltes empreses de comunicació han hagut de tancar o fer dràstiques reduccions de plantilla. Per aquest motiu, vaig decidir buscar una alternativa. La meva intenció era trobar unes pràctiques que, si més no, m’ajudessin a seguir coneixent i aprenent més del meu ofici, fora dels coneixements assolits a la universitat. Si per començar a exercir com a periodista no es podia guanyar un sou, hauria d’anar pujant esglaons fins a trobar-lo. Però després d’un cert temps enviant currículums i de comprovar la impossibilitat de trobar una bona feina remunerada, vaig optar per ampliar els meus coneixements a un lloc on, després, pogués exercir-los. Així, com tants joves del nostre país, em vaig veure en la situació de buscar a l’estranger allò que aquí no era possible. El lloc per fer-ho hauria de ser un país de llengua anglesa. D’aquesta manera podria perfeccionar un idioma imprescindible per poder exercir com a periodista arreu del món.

La terra verda

Molts companys de la carrera actualment estan intentant guanyar-se la vida a Londres, sobretot. Per aquest motiu, vaig preferir marxar allà on no trobés tants catalans o espanyols, així la immersió en l’idioma seria més eficaç. La sorpresa, un cop vaig instal·larme, va ser descobrir que Irlanda no es diferenciava gaire de Londres, en qüestió de nacionalitats residents. Dublín esta de moda. O això em va semblar. Tot i així, Irlanda, amb els seus mil paisatges i amb el seu verd esperança em va enamorar. En certa manera, Dublín em recorda a Girona. No tant, pel seu urbanisme, sinó pel caliu i la dimensió de la ciutat. Caminar pels seus carrers, em fa sentir com a casa. La mateixa sensació trobo quan passejo pels boscos o els petits poblets pescadors de l’illa. Aprofito molts caps de setmana per fer excursions i descobrir el país. M’agrada gaudir d’aquests paisatges que trobo, sovint, tan semblants als del meu Empordà. L’únic inconvenient, compartit generalment per tots els estrangers que vivim aquí, és el clima: fred, plujós i humit. Aquest és compartit fins i tot pels propis irlandesos. Però no queda més remei que acabar-s’hi acostumant. No vaig trigar gaire temps a adonar-me que havia estat bona idea anar a estudiar anglès a Irlanda.

Treballant d’Au pair

Hi ha molts camins per poder viure a l’estranger, tant si vols estudiar o prefereixes treballar. El que més s’ajustava a les meves necessitats era fer-ho com a au pair perquè em permetia fer totes dues coses. Vaig contactar amb una agència de Barcelona que ràpidament em va trobar una família d’acollida. Ser au pair principalment es tracta de cuidar dels nens de la casa. En el meu cas, m’havia d’ocupar d’una nena de 6 anys i el seu germà de 2. Les meves tasques eren: vestir-los, jugar amb ells, portar-los a passejar, portar-los i recollir- los de l’escola, cuinar, donar-los de menjar, fer deures, etc. Era la seva “mare postissa”, ja que amb mi passaven des que s’aixecaven fins dues hores abans d’anar a dormir. La relació amb els nens ha resultat tota una experiència vital. Compartir el meu dia a dia amb ells, ha estat alhora una tasca tan difícil com satisfactòria. Entendre- ’ls, tant en l’idioma com en les seves maneres de fer, ha resultat tot un desafiament. Petites diferències culturals que a primer ordre no et resulten cap problema d’assumir, amb el temps, esdevenen difícils d’acceptar. Com és el cas, per exemple, de la cultura gastronòmica. O més aviat, de la no cultura gastronòmica. Però, sempre hi ha aspectes de gran enyorança quan vius a l’estranger. I això no fa l’experiència menys interessant. Aquest sistema et permet millorar l’idioma d’una manera ràpida i eficaç; ja que, et trobes forçat a posar en pràctica en el teu dia a dia tot el que vas aprenent. A més, tens la tranquil·litat de tenir un habitatge i una manutenció garantida. El nombre d’hores que treballes, varia segons les necessitats de la família i depenent d’aquestes tens més temps lliure o menys, però sempre et permet poder exercir els estudis sobre l’idioma que t’interessin. Una de les facilitats d’aquest tipus d’experiència és que pots escollir el temps que vols ser-hi. En el meu cas, tenia previst ser au pair durant un any, temps necessari per assolir un bon nivell d’anglès i poder-me establir al país, desprès de l’experiència.

Projectes actuals

Ara fa un any que visc a Irlanda. Després d’aquest temps, he aconseguit assolir un nivell d’anglès prou bo com per obrir-me pas en el món de la comunicació en països anglosaxons. Aconseguir-ho va ser el resultat de moltes hores d’acadèmia, però sobretot, va ser la convivència amb la gent del país. Tot i no tenir gaire clar el que esdevindrà a la meva vida a partir d’ara, Irlanda m’ha obert més camins que els que tenia a casa. Actualment, estic participant en un petit grup editorial composat per gent jove de diferents països. Tenim diversos projectes molt engrescadors, com és la creació d’una revista especialitzada en viatges que tindrà suport digital i en paper. El nostre objectiu és donar a conèixer els millors paisatges arreu del món, així com l’actualitat que els envolta, sense obviar informació bàsica i consells per a la realització dels viatges. El públic al qual esta destinada és el d’un viatger jove amb inquietuds culturals de tota mena. La revista serà en anglès, però estarà traduïda al gaèlic. Aquest projecte s’està desenvolupant a Dublín. Però, a més a més i vinculat a aquest, també estem estudiant la possibilitat d’obrir una línia editorial properament als EEUU. Per això, la resposta a la pregunta que em fan sovint els amics d’aquí, si tornaré aviat a Catalunya o no, encara està per decidir.

Tornar