Tornar

Reportatges

Les Cuineres de Sils

ELS INICIS

La població de Sils, a la comarca de La Selva, no s’ha caracteritzat mai ni per tenir un gran nombre de restaurants al seu municipi, ni per oferir productes autòctons que només es puguin trobar aquí. Per tant, sorprèn que un bon dia a en Xicu Anoro, l’ànima mater d’aquest col·lectiu , se li acudís crear aquesta marca que ha portat el nom de Sils a Barcelona, Madrid, Santander, Roma, entre d’altres poblacions. Però tal i com diu en Xicu, això va néixer per casualitat, sense voler ni saber què passaria: “Quan tu vols crear una marca has de tenir uns objectius, un capital , un Pla d’Empresa... Nosaltres no teníem res de tot això . Es va crear de manera espontània, tot parlant en un sopar d’avis a Sils d’un dels plats que ens vàrem servir: uns pebrots del piquillo farcits. Aquell plat, que jo em pensava que era modern, una de les dones que m’acompanyava a taula va dir que de modern, res. Que ella ho havia vist fer a casa i es presentava com uns pebrots farcits de botifarra de perol”. I així va començar aquest “invent del col·lectiu” Les Cuineres de Sils. En Xicu continua: “Em va semblar tan interessant recuperar una tradició culinària que en un primer moment ens reuníem 12 dones i jo, per parlar dels plats que es cuinaven a casa de tota la vida. Ens veiem cada 15 dies per recuperar la memòria històrica del que es menjava!”. Amb aquestes primeres reunions van sorgir un munt de receptes antigues, però sobretot molts textos de com s’elaborava un determinat producte, per què no es menjaven truites d’espàrrecs, per què no es bevia tanta llet... I al cap d’ 1 any i mig en Xicu Anoro es va adonar que el que faltaven eren fotos per il·lustrar aquesta memòria culinària. I van decidir muntar la primera Mostra de Cuina a Sils per tal que les dones fessin els plats i un fotògraf pogués fer les fotos. D’això fa 23 anys! “Teníem uns textos i unes fotos i se’m va ocórrer editar un llibre. Però no un llibre de receptes, sinó un llibre de memòria gastronòmica, de productes, d’usos, de costums culinaris. Es va fer una segona edició del llibre i l’editorial ens va dir que féssim un llibre de receptes, que agradava molt aquesta temàtica. I ens va semblar bé. Però, és clar, al cap de 4 anys les 12 dones de Sils van passar a ser 64, i per tant era complicat establir, si parlaven del Conill amb Samfaina, quina recepta agafar de les 64, perquè cada dona el feia a la seva manera!”. En Xicu va organitzar les dones per grups i entre cada grup s’establia quines receptes sortirien a la llum. I tot sense voler , el segon llibre va tenir un gran èxit i la premsa catalana es va començar a interessar per aquest grup de dones de Sils, que estaven coordinades per un home. L’èxit d’aquest col·lectiu es basa sobretot amb les ganes de divertir-se, de passar- ho bé, de poder sortir de la quotidianitat. Aquesta és l’ambició d’aquest col·lectiu que destil·la il·lusió i és el seu gran secret. “Pensa que aquestes reunions eren una manera que aquestes dones, mestresses de casa i jubilades, sortissin de casa, anessin a la perruqueria i sentir-se importants recordant la memòria gastronòmica i culinària dels avis”, sentencia Xicu Anoro.

TRAVESSAR FRONTERES

Les Cuineres de Sils anaven agafant volada sobretot per l’èxit dels seus llibres i per la Mostra que feien, un cop l’any, durant la Festa Major de Sils. “Un bon dia el Cercle Català de Madrid , que cada any organitza la seva Festa Major , es posa en contacte amb nosaltres per demanar-nos si podríem organitzar el sopar d’aquell any. I ens va semblar perfecte! Al cap de 2 anys vàrem tornar a fer el sopar al Cercle Català de la capital d’Espanya i un dels convidats era el Sr. Jordà, Director del Ritz de Madrid, que per cert és gironí. Em va oferir la possibilitat de realitzar unes jornades de les Cuineres de Sils al Ritz i ho vàrem tirar endavant”. Però el sopar al Ritz de Madrid mai es va celebrar perquè va coincidir amb els atemptats de l’ 11 de setembre, però es va realitzar al Ritz de Barcelona. Després l’Hotel Villa de la Reina de Madrid va agafar la idea i durant 11 anys varen estar realitzant les Jornades de les Cuineres de Sils a Madrid. Després vindria Roma, Santander... El col·lectiu de les Cuineres de Sils es va convertir en un producte mediàtic. “Ara, tothom que vol parlar de la cuina tradicional ens truca. Ens hem convertit en una marca important i per aquest motiu professors d’ESADE i gent d’empresa sempre ens diuen el difícil que és aconseguir això que hem creat”. Crear una marca, encara que sigui posant molts diners, amb una forta inversió, és difícil. “Pensa que moltes poblacions ens han trucat per copiar el model nostre i no ha funcionat. Potser l’ajuntament posa uns diners per començar i no s’aconsegueix que aquell col·lectiu tingui continuïtat. Jo sempre dic que el nostre secret va ser començar del no res i seguim sent, des del punt de vista estructural, no res”.

NO COBREM RES

Segurament un dels èxits d’aquest col·lectiu sigui justament que no està professionalitzat. No cobren res per acudir a fer les jornades a cap lloc. “Tampoc volem que ens costi diners. Nosaltres ens desplacem a les diferents ciutats a mostrar allò que sabem fer i l’únic que vull és que l’hotel quedi content i l’any que ve pugui portar a 5 dones diferents a cuinar en aquell hotel. Aquestes dones viuen 5 dies únics i meravellosos. Quan anem a Madrid i el segon dia anem al Congrés de Diputats i surten els diputats gironins i ens reben i ens ensenyen totes les dependències, fets com aquest, no tenen preu. Elles se senten com si fossin Ferran Adrià, són les estrelles”, afirma orgullós Xicu Anoro. Són gent normal, del carrer i se senten recompensades pel sol fet de poder viatjar, anar a cuinar per amor a l’art i explicar el que saben fer. I no hi ha més! “Cobrar, res de res, però el que hem viscut no ens ho treu ningú! Ens hem de moure per les ganes de viure i així els ho dic a les dones. I pensa que quan la gent els diu que bé que han menjat, per a elles, això és el màxim. Ja no els cal res més!”. Coordinar un grup de més de 100 dones no ha de ser una tasca fàcil , per això en Xicu té clar que quan surten de viatges els seus homes no vinguin. “Pensa que les dones es posen a la cuina de bon matí i els sopars solen acabar a les 11 o a les 12 de la nit. Després, un cop acabat anem a fer una xocolata amb xurros o uns mojitos. Petem la xerrada, comentem com ha anat... Després de tantes hores segurament si hi anessin amb els seus homes segurament això no ho faríem. Ells estarien cansats de voltar tot el dia i elles potser es veurien amb l’obligació de no marxar quan acabés el sopar. I aquest fet és molt important. Perquè són uns dies que per a elles són un regal, unes vacances, un sortir de la rutina de cada dia. I això no té preu!”.

ALGUNES PROTAGONISTES

Algunes de les integrants de les cuineres de Sils que el passat 12 de febrer es van traslladar fins a Barcelona per a presentar les jornades de les Cuineres de Sils. Elles són de les primeres dones que van entrar al col·lectiu. “Fem de tot el que sabem fer: escudella, conill amb samfaina, bacallà amb panses i pinyons, vedella amb bolets... Ens ho passem bé. De fet, hem voltat molt, hem conegut món i gaudim amb el que fem, que no és res més , que cuinar com sempre ho hem fet a casa , però per a molta gent i en una cuina d’hotel!“. Doris Herrera és una de les altres integrants que s’han desplaçat fins a Barcelona per cuinar durant 5 dies “Jo fa poc que hi sóc, uns 8 anys. Fins que no em vaig jubilar no m’hi vaig posar. No tenia temps. Aquí cuinem el que cuinem a casa!”. Han aconseguit preservar la tradició culinària i ara els seus fills tornen a cuinar els peus de porc, la vedella, les pomes al forn... La Maria Teresa assenyala que cuinar en les cuines d’hotels és fenomenal. “Els cremadors són grans, l’espai fa que no ens emprenyem unes amb les altres... Ens sentim molt bé. Al final fem els plats de la tradició popular de Catalunya, començant amb un bon sofregit i acabant amb una picada”. A Sils no hi ha massa restaurants, no és una població que es conegui per la seva oferta gastronòmica i la Maria Casas, rient, explica que “un dia es va aturar un cotxe per preguntar-me on estava el Restaurant de les Cuineres de Sils. Li vaig contestar que si volia entrar a casa meva seria ben rebut!”. La Carme Camós, també present a l’expedició a Barcelona de Les Cuineres de Sils, mentre desengreixa l’escudella, em comenta que no té por que se’ls acabin les receptes un dia: “No som massa originals! Sempre fem els plats de sempre que hem cuinat i que hem vist a les nostres mares cuinar. Les coses noves no ens agraden i a més no en sabem!”. La Chelo Béjar és la cinquena cuinera que ha anat a Barcelona i està encantada amb tot. Li pregunto si en Xicu és un bon coordinador i afirma “que és l’ànima del grup . Ens ho passem molt bé. Potser ens podem discutir en un moment determinat però totes som bones amigues i ben avingudes. No hi ha personalismes. Tothom fa de tot!”, malgrat que segons la Maria Teresa, la Chelo té la ma trencada pels bunyols! En Ventura Cantó és l’únic home, fora d’en Xicu, del col·lectiu de Les Cuineres de Sils. Ell ha estat cuiner d’hotels i aporta la seva experiència com a organitzador de la cuina. “Com que no estem acostumades a cuinar en cuines industrials dels diferents hotels, en Ventura ens és imprescindible! Ens ajuda molt”, afirma la Maria Teresa. Durant les Jornades es va cuinar escudella amb fideus, arròs o mandonguilles, bacallà amb panses i pinyons, fideus a la cassola, ànec amb salsafins i una extraordinària vedella amb bolets. I per les cares de tots els comensals diria que, un cop més, les Cuineres de Sils varen triomfar.

Tornar