Tornar

Entrevistes

Núria Fontané, Palista

El palmarès de la Núria Fontané és espectacular per l’edat que té: Sotscampiona del Món de Kayak Freestyle K1 júnior femení 2013 USA, Campiona de les 3 Copes del Món de K1 júnior femení 2012 USA i Campiona d’Europa K1 júnior femení 2012 Àustria. No és gens habitual a les comarques gironines el fet de tenir una sotscampiona del món. El piragüisme en aigües braves és un esport dels que considerem minoritaris i si l’especialització és “ Kayak freestyle”, encara més. Practicar un esport minoritari significa que la majoria dels mitjans de comunicació no s’interessen gens o bé se li dedica un breu a qualsevol diari o revista per molt local que sigui. Per a nosaltres, l’esforç ha de tenir una recompensa i com que no estem massa acostumats que a les nostres comarques tinguem campiones del món, ens fa il·lusió entrevistar la Núria.
Com vares començar a practicar piragüisme en aigües braves?

Els meus pares van fundar el club Piragüisme Salt-Ter l’any 1996, el mateix any que jo vaig néixer, el club té la meva edat. Es podria dir que porto tota la vida dins d’una piragua. Però a l’inici no m’entusiasmava aquest esport. Em feia mandra posarme l’equipació, ja que no era de la meva mida, però m’ insistien i després quan hi era m’ho passava bé. Amb els anys m’han aconseguit transmetre l’estima cap a aquest esport i ara n’estic enamorada. Vaig començar a competir a la categoria infantil , als 12 anys! Ara ja porto 5 anys competint i m’encanta! I al llarg dels anys m’he anat comprometent més amb l’esport i alhora plantejantme objectius majors i aconseguint millors resultats.

El “Kayak Freestyle” és un esport olímpic?

De moment no! Estem lluitant perquè ho sigui i crec que les passes que s’estan fent estan donant els seus fruits. A les passades Olimpíades de Londres va ser un esport d’exhibició i a Rio de Janeiro sembla que també... Crec que haurem d’esperar uns anys perquè s’acabi convertint en esport olímpic. En què es basa el Kayak Freestyle? És un esport molt espectacular. Cada palista té 45 segons per entrar dins un rulo o onada i realitzar el màxim de maniobres possibles. Hi ha una llista de moviments i cada un té uns punts assignats depenent de la seva dificultat, però s’han de realitzar a la perfecció perquè els jutges te’ls puguin puntuar. Guanya el palista que ha realitzat més punts. A la final entren els palistes amb les cinc millors puntuacions.

Hi ha molts clubs a l’Estat espanyol practicant aquest esport?

A part del nostre, podem trobar Kayak Sort i l’Associació Esportiva Pallars a Sort aquí a Catalunya; l’Atlético i el Náutico de Sant Sebastià al País Basc, el club piragüisme Pamplona, també n’hi ha d’altres de més petits ... Abans hi havia un equip de Galícia però va desaparèixer. Per tant, a la selecció espanyola sobretot som catalans i bascos! Per poder competir més , i juntament amb el meu germà i d’altres membres del club, anem a competicions del Free Kayak Tour a França. Aquestes competicions amb els francesos ens ajuden a comparar el nostre nivell amb palistes d’altres països que després trobarem a les competicions internacionals. Quan no estem entrenant a la “Pilastra” (entre Salt i Bescanó, el nostre espot local), anem sobretot a Millau que té un parc d’aigües braves molt ben preparat pel freestyle, està a 3 hores de Salt, altres vegades també anem a Sort.

I des de ben petita ja vas anar guanyant competicions...

Això s’intentava. Pel que fa a competicions d’àmbit estatal no hi havia cap problema. Va ser el pas a les competicions d’alt nivell quan la cosa es va començar a complicar i a posar més seriosa. Amb 15 anys vaig entrar per primera vegada a la selecció Espanyola per anar a competir a la que seria la meva primera competició internacional d’alt nivell, que en aquest cas eren els Campionats del Món (competició que es realitza cada 2 anys), eren a Plattling, Alemanya (2011). Com que el nostre esport no és olímpic, els mundials són la nostra competició més important. El 2012 va ser el meu any, quedant primera a totes les competicions on vaig participar, sumant-hi el Campionat d’Europa i les 3 Copes del Món als Estats Units. I el meu últim èxit és el títol de Sotscampiona al Campionat del Món als Estats Units aquest setembre (2013).

Aquest esport t’ha fet viatjar i conèixer món...

I tant! És una de les coses que m’encanta del nostre esport. Cada estiu fem viatges amb els companys del club o per a anar a competicions i són experiències increïbles que estic segura que et marquen per a tota la vida. Coneixes gent de la teva edat, amb la que comparteixes la mateixa passió i d’arreu del món, amb les mateixes inquietuds que nosaltres...

No és decebedor que els mitjans no reflecteixin els teus èxits? Com ho portes?

La veritat és que sí. Després del gran treball que representa, la inversió d’hores d’entrenaments que hi dedico i l’esforç que està fent la meva família per tal que puguem assistir a les competicions més importants i que a més aconseguim bons resultats, la veritat, no és just. Aquest és un del motius perquè ens agradaria que fos olímpic. Segur que se’ns tindria més en compte i a nivell de mitjans de comunicació tindríem molt més ressò.

Ara mateix estàs competint a la categoria júnior, amb 17 anys, veus a prop estar a la categoria absoluta?

Sí, de fet, en moltes ocasions ja comparo els meus resultats amb els de les sèniors noies. I ja estic entrenant fort perquè al passar a la gran categoria ho pugui seguir fent bé. Al ser un esport minoritari, significa que moltes de les despeses corren a càrrec de la teva família.

Això tanca opcions per demostrar la teva vàlua com a esportista?

Estic molt agraïda a la meva família pels esforços que estan fent tant per mi com pel meu germà, que també competeix i que és l’actual campió d’Europa de K1 sènior masculí. La família ens recolza moltíssim i ens ve a animar a totes les competicions internacionals. I això és de gran ajuda.

 Hi ha moments en què has volgut “llençar la tovallola”, deixar-ho estar, o pel contrari compensa tot l’esforç?

De moment mai m’he plantejat llençar la tovallola, al contrari. Quan una competició no va com m’esperava, m’entra una ràbia que m’empeny més fort que si hagués guanyat per a entrenar i demostrar als altres i a mi mateixa del que soc capaç

Tornar