Tornar a l'inici

Article

Cristina Pané, organitzadora del sopar de Dones Solidàries contra el Càncer

D’on va néixer la idea del Sopar de Dones Solidàries?

De fet vam començar a fer aquest sopar fa uns 20 anys. Érem una vintena de dones que patíem la malaltia o que l’havíem superada i que ens coneixíem. Ens trobàvem per fer un sopar de Nadal per parlar sobre el tema, per donarnos consells i trobar un moment per a nosaltres. Aleshores ja el celebràvem a Guitart Hotels, on encara el celebrem avui en dia.

I al final éreu tantes que el vau formalitzar?

Sí, de fet va ser l’any 2008 quan el vam oficialitzar i va agafar unes dimensions que ni ens imaginàvem. A partir d’aquell moment som unes 300 dones a cada sopar. La nostra intenció va ser fer un sopar accessible a totes i, sobretot, que el preu no fos un problema per sumar-se a la causa.

Quina valoració fas dels 10 anys d’aquest esdeveniment?

Molt positiu, perquè crec que hem creat un lligam amb les dones. Quan arriba setembre, que ha acabat la temporada d’estiu, ja em pregunten quan farem el sopar. Tenim una molt bona comunitat que té ganes de reunirse. Cada any som més i més i ara ja emplenem la Sala Palas Atenea del Guitart Central Park. No sé com ho farem si seguim creixent així!

El suport emocional que reben les dones durant el sopar és un dels grans atractius?

Oi tant! Ens reunim per fer una festa a la vida i compartir una bona estona juntes. Al sopar hi ha tot de dones que són les voluntàries de l’associació, dones que s’impliquen per recaptar fons econòmics, dones que estan patint la malaltia, dones que ja l’hem superada o, fins i tot, dones a qui els l’acaben de detectar. Totes coincidim amb les ganes de transmetre el positivisme i la força que cal en aquesta situació.

Aquest any heu recaptat un total de 6.885€, a què els destinareu?

Estem molt agraïdes per l’ajuda de totes les persones i empreses solidàries que han ajudat que tinguem aquesta recaptació tan generosa. Els diners els destinem al programa que tenim a l’associació anomenat ‘Molt x Viure’. Es va crear el 1987 i des d’aleshores dóna suport a les dones diagnosticades de càncer de mama per aconseguir millorar la seva qualitat de vida, a través d’atenció psicològica individual, activitats d’oci i voluntariat testimonial.

Sempre us acompanyen grans dones conegudes que anomeneu “padrines”, quines han vingut aquest any i quines recordes amb més afecte?

Aquest any n’han vingut de noves: la periodista Laura Fa, que va presentar l’acte meravellosament; Sor Lucía Caram; la cantant Mònica Green; la periodista Lorena Vázquez i l’esportista Ona Carbonell. Totes van ser molt properes amb les dones i ens van fer una festa digna del desè aniversari! Totes les padrines han deixat marca i han estat molt especials. Recordo amb molt d’afecte, sobretot, la Pilarín Bayés, perquè, a part que ve sempre, és súper solidària amb nosaltres. Sempre té un detall amb les altres padrines. També recordo la Soraya Arnelas, cantant; la Lucrecia, que reparteix alegria allà on va; la Luz Casal, que va explicar la seva malaltia molt bé, i mira que ella l’ha passada en tres ocasions! Va ajudar, amb les seves paraules i la seva manera d’apropar-se a les dones, a donar força i un missatge positiu. També vull fer una menció especial a la Joana Ortega, perquè ha passat la mateixa situació que jo i li va suposar un episodi molt difícil de la seva vida personal i professional.

Quin paper tenen elles durant el sopar?

A les dones assistents ens agrada molt això de tenir gent famosa, amb el valor afegit que hi podem parlar i que fins i tot han passat la mateixa malaltia que nosaltres. Les podem veure molt properes i això ens inspira esperança i il·lusió. A més a més, una de les padrines sempre presenta el sopar i totes ens ajuden a donar visibilitat per recaptar més ajuda i col·laborar amb la causa.

Als 47 anys li van detectar càncer de mama. Com reacciona algú quan li diuen que té càncer?

Et cau el món a sobre. A mi em va caure el món a sobre. I crec que en el moment que t’ho diuen no ets conscient per tot el que hauràs de passar. Quan ja havia passat gairebé els 5 anys després de superar el primer, me’n van tornar a detectar un altre. Recordo que era un divendres i el metge em va dir que havia recaigut. Vaig tornar a començar, molt més difícilment que la primera vegada, perquè ja sabia tot el que em venia a sobre. Has de reaccionar i treure força de voluntat per enfrontar-t’hi. La sort sempre és un factor a tenir en compte, però l’actitud positiva sempre juga a favor.

És un valor afegit rebre suport d’una persona que ha passat per la mateixa experiència que tu?

Sí, és el més important. Recordo que de les primeres vegades que vaig sortir després que em detectessin la malaltia, un noi que gairebé ni coneixia em va dir: “sé que ho estàs passant molt malament, però, igual que jo, te’n sortiràs”. No em va dir res més i va marxar. A mi allò em va animar a poder-me’n sortir. Quan podia sempre anava a fer de voluntària a l’hospital, formant-me fent un curs de voluntariat i suport i, sempre que podia, anava a parlar amb totes les dones que es troben en una situació així. És molt important trobar una persona que ha passat el mateix que tu. No et cal explicar tantes coses, hi ha molta més empatia.

Què t’ha portat a presidir l’AECC de Lloret?

Quan em van diagnosticar el primer càncer de mama i vaig fer el tractament, aleshores va ser quan vaig conèixer l’associació i en vaig ser usuària. Participava a les reunions, quan aquest tema encara era molt tabú i nosaltres, a l’associació, normalitzàvem els nostres problemes i en parlàvem. Parlar de la malaltia era, per mi, plantar-li cara. Quan la Maria Clara Pagès Petit, que va iniciar l’AECC a Lloret, va fer ja 10 anys que la presidia i ho va voler deixar, m’ho van proposar a mi. Vaig fer una junta nova amb dones com Cristina Cabañas, Mercè Martí o Neus Sala, que m’han ajudat a fer l’associació que tenim avui.

Què li diries a algú que acaba de saber que té càncer?

El que dic sempre: que ho passarà malament perquè el tractament és dur, però ha de tenir molt clar que, igual que jo, se’n sortirà. Amb càncer de mama avui en dia hi ha un 76% de dones que se’n surten i estem avançant molt. Arribarà un punt en què serà una malaltia crònica. Per això un 16% del que recaptem a l’AECC va a la investigació, per intentar que algun dia tot el patiment que comporta el càncer deixi d’existir.

Tornar a l'inici